El que em queda de vosaltres, àvies

“Aguanta l'agulla amb el braç esquerre, ben ferma, ara l'altra agulla amb la mà dreta, posa-hi el dit índex damunt. Fes un primer gir a la llana i ara dóna la volta sencera. Així molt bé, Gemma, amb paciència però sense pausa. Un, dos, tres, un, dos, tres. No apretis tant, deixa que respiri. Ho veus com ho faig jo? Fixa't, se t'ha escapat un punt. Deixa'm que t'ho arreglo. Torna-hi"

I aleshores et treies aquelles ulleres de pasta gruixuda amb què et recordo durant aquells primers anys d'infància i miraves en silenci, posant la màxima atenció a la filera de punts que havia anat creant amb les meves agulles de teixir, mogudes encara per les meves mans imprecises. 

Molt sovint havia de tornar a començar: tu teixies enrere, a un ritme trepidant, fins arribar al punt precís on se m'havia escapat algun trau. Mentrestant jo observava amb sorpresa com finalment aconseguies rescatar la forma perfecte perquè jo ho tornés a intentar una i altra vegada, una i altra vegada fins a crear una bufanda de llana i després un gorro d'hivern. 

Jugar des de la polivalència

Esperava amb delit que arribés l'hora del pati -del recreo que en deien aleshores- per sortir de l'aula d'aquella escola situada al carrer Diputacio de Barcelona. Estudiava als escolapis de l'Eixample, un col·legi que s'havia creat -molts anys abans que els seus pares l'hi matriculessin- en un inmoble que ocupava una escala de veïns clàssica del centre de la ciutat. 

Malgrat que el pati de l'escola no deixava marge per a masses aspiracions -tot just l'espai que quedava en un tros de l'interior de cases-, jugar a bàsquet es va transformar, amb els anys, en la seva afició. S'hi traslladava amb els seus amics tan bon punt sonava el timbre que, des de les aules, els avisava del descans. 

Aleshores s'obrien les portes i en sortien, cap al passadis i de camí cap a l'esbarjo, desenes de nens petits amb bata de ratlles blaves i blanques. També ho feien ells, els més grans, que, per sort, ja s'havien pogut alliberar d'aquell uniforme que, a primera hora, els obligaven a col·locar-se damunt de la roba amb la que s'havien vestit a casa. 

La Rodoreda amb mirada de nena

És una tarda d’aquelles llargues de diumenge, amb el pare amb l’orella clavada al costat de la ràdio seguint el partit del Barça, mentre m'entretinc amb la mare, a l’habitació de l’entrada de casa, amb alguna joguina. I, de sobte, el pare s'aixeca de la cadira, surt del menjador, i anuncia: “Ha mort Mercè Rodoreda”. “I qui és aquesta senyora?”, pregunto amb la mirada dels 7 anys. “Una escriptora catalana molt important”, replica la mare. 

I aquell 13 d'abril de 1983 em va quedar ben sepultat a la meva memòria. Anys més tard, quan els culés ja s’havien fet amb la primera lliga d’aquell equip de Terry Venables i alguns diumenges ja acompanyava al pare al Camp Nou, vaig rescatar de la llibreria de casa la meva primera edició de “La plaça del Diamant”, de coberta groga i una fotografia amb una font i una bodega del barri de Gràcia de Barcelona amb els cartells de TriNaranjus, Orangina i Fruco. 

Només obrir el primer capítol vaig digerir amb delit la novel·la, però encara amb els ulls tendres dels 10 anys, de qui s’afanya per entendre-ho tot. “La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols”. I així fins al final.